
Fent click podeu veure el video de l'acte de la presentació, però ací teniu unes paraules seues que us inviten a la lectura dels poemes:

Mariló va ser capaç de transitar un dolor tan gran i tan devastador amb
una sorprenent maduresa psicològica i poètica. Maduresa psicològica,
perquè malgrat que aquests vint poemes són nènies dedicades al seu germà
Quique, també veiem en elles la seua germana i el delicat dibuix del
seu lament profund. Amb imatges fetes de paraules, bellíssimament
exactes, Mariló està elaborant una experiència que és tan cruel i
desoladora que les persones que manquem del seu talent i la seua
capacitat d’introspecció a penes sabríem trobar paraules per a
expressar-la. La mort d’un germà petit, especialment d'un germà petit,
és una desgràcia que cau a sobre d’una família i normalment enfonsa els
seus membres en eixe mutisme peculiar i misteriós que són les llàgrimes.
Front a la desgràcia, front a la cega injustícia que de vegades apareix
en la vida, manquen les paraules. Mariló, en canvi, escriu posant-se
davant d’un espill de llenguatge, de poesia, i deixa que es reflecteixen
en ell les imatges de la seua experiència i la seua inesperada
intimitat amb la mort:
A mise’m trencà el cristal de la mirada
O també:
Mentre les flors es marceixen al teu costat
jo duré una rosa transparent
dins d’unes mans obertes sense esperança.
Llegint els poemes, llegint els records que són de Quique i alhora són
de Mariló, m’ha semblat que el coneixia de veres, que jo mateixa havia
compartit jocs i rialles amb ell, que havia pogut admirar les seues
faccions, la seua veu, les seues mans, grans i blanques, i la seua llum
de disset anys. Durant una estona, llegint, he pogut estar fora de mi
mateixa, passejant per una vida i unes experiències desconegudes per a
mi de la mà de l'empatia que Mariló aconsegueix encetar d'una manera
natural i dolcíssima. Quique apareix en els poemes de Mariló amb
l’energia d’un jove Kairós, que en la mitologia grega era el més petit
dels fills de Zeus, lleuger, veloç, a qui sovint només podem mirar per
darrere quan ja està escapant-se del nostre costat i a qui no podrem
tornar mai més a agafar, a abraçar, a acaronar.
Un llampec de velocitats’havia ficat dintre del teu cos com el verí;
el teu cor el bombejava
feliç fins a les mans.
Volies sempre volar com el vent,
esmunyir-te com un raig arran de terra.
Poques vegades trobarem que es pot recordar alguna persona estimada amb
tan exacta dolçor. Busqueu aquest llibre: vos agradarà llegir-lo!"
P.S.
Us recordem que la venda dels exemplar de la present edició del llibre
està dedicada íntegrament a recaptar fons en la lluita contra el càncer i
que el proper divendres 31 de gener a l'hora del primer pati vindran de l'A.E.C.C. a vendre exemplars!